L’Helena Box i la Jèssica Alguacil estaven de 31 setmanes quan van morir les seves respectives criatures. Va ser el maig del 2017 i nou anys després encara s’emocionen quan recorden els seus fills. I és que aquest dol no se supera, sinó que s’aprèn a conviure-hi.
Allò les va descol·locar completament i les va portar a viure una experiència molt dolorosa i sovint molt silenciada. Per donar visibilitat a aquestes pèrdues tan prematures i ajudar a transitar el dolor a les persones que les pateixen, cada 15 d’octubre es commemora el Dia internacional del dol perinatal.
Nosaltres hem conegut el colpidor testimoni de l’Helena i la Jèssica. En els dos casos, estaven de 31 setmanes, però són dues experiències molt diferents. En el cas de l’Helena, l’Eyra va néixer sense vida.
“A la primera classe prepart vaig comentar a la llevadora que no notava gaire a la nena moure’s; em va observar amb el dobbler i em va dir que no la trobava bé, que anés al meu ginecòleg privat per confirmar que tot estava bé i allà ja ens van dir que s’havia mort i ens van derivar al Trueta”
Helena Box
Feia uns dies que l’Helena no notava la seva filla a la panxa, però amb la innocència del primer embaràs no se li va passar pel cap que pogués haver perdut el batec.
“Érem totalment innocents, sabíem que hi havia gent que li havia passat, però semblava molt llunyà, i quan et passa veus que no, que passa més del que et pensaves”
Helena Box
De camí a l’Hospital Trueta, l’Helena estava “dissociada” i encara no es plantejava que pogués ser veritat, confiava en què li dirien que havia estat un error, fins que li van confirmar la tràgica notícia.
En el cas de la Jèssica, era amb la família celebrant un aniversari a Cadaqués, quan va començar a tenir malestar. No entenia què li estava passant, però quan va anar a més, van decidir anar cap a l’Hospital Santa Caterina. De camí, les contraccions van anar accentuant-se, però ella també ho va viure de manera molt innocent.
“Jo veig que les contraccions van a més i tinc clar que el bebè naixerà, jo amb l’ocitocina i tot estava tranquil·la i estava convençuda que tot aniria bé”
Jèssica Alguacil
En arribar a l’hospital, la Jèssica ja estava completament dilatada i, finalment, li van haver de fer una cesària. Quan va despertar de la sedació, no era conscient de la magnitud del que estava passant. Va ser un cop traslladada a l’Hospital Trueta quan el metge els va explicar que el seu fill, si sobrevivia, seria en un estat vegetatiu. Va ser aleshores quan van haver de prendre la dura decisió de deixar-lo marxar.
“És un moment molt dur, perquè saps que has de deixar anar al teu fill, per garantir que tindrà millor vida que no pas si viu amb un estat en què estarà tot el dia sense poder fer res”
Jèssica Alguacil
Un cop presa la decisió, va arribar el moment més dur de la seva vida, però també un moment molt tendre: acomiadar-se de l’Auró. La Jèssica recorda com la va sorprendre que li oferissin fer-se una fotografia amb el nen, però també assegura que és la millor decisió que ha pres mai.
“Em van plantejar si volia una foto i jo en aquell moment no entenia com havia d’immortalitzar un moment tan dur, però va ser la millor decisió que vaig poder prendre”
Jèssica Alguacil
En el cas de l’Helena, en canvi, no li van oferir la possibilitat de fotografiar-se amb la seva filla, sinó que va ser ella qui ho va haver de demanar. Explica que, en aquell moment, no es tenia tanta cura de les morts gestacionals, malgrat que començava a haver-hi consciència i sí que els van oferir poder passar una estona amb l’Eyra.
“La meva filla va morir dins de la panxa i, en aquell moment fa gairebé deu anys, estava més cuidada la part de neonats i la mort gestacional no tant, a nosaltres no ens van fer tan bon acompanyament”
Helena Box
Per fer una bona gestió del dol, tant la Jèssica com l’Helena van necessitar connectar amb altres dones que havien passat per experiències similars. Conèixer el testimoni d’altres mares els va ajudar a creure en què era possible tirar endavant, malgrat que el dol quedi de per vida.
“Jo necessitava sentir que hi havia persones que havien travessat això i que podien tornar a viure, perquè jo em pensava que em moria”
Jèssica Alguacil
A més, més tard han estat elles qui han aconsellat altres dones que han passat pel mateix.
I l’Helena i la Jèssica també coincideixen en què als seus següents fills els han parlat des de sempre dels seus germans morts i són molt presents en les seves famílies.
“A casa n’hem parlat molt, li hem donat el lloc que toca i l’Èlia sap que té un germà gran, l’Auró, que no va néixer; per mi sempre ha sigut molt important poder-ne parlar obertament”
Jèssica Alguacil
“El petit és molt petit, però les grans en són molt conscients i sempre diuen que són quatre i que la gran es va morir”
Helena Box
Malgrat que cada cop hi ha més consciència del dol perinatal, encara hi ha molt desconeixement sobre com actuar en cas que algú passi per aquesta experiència. En aquest sentit, les afectades recorden que hi ha tòpics que fan més mal que bé.
“El tòpic és: ‘Ja en tindràs un altre, que ets molt jove’ o ‘Pitjor és un càncer’… Jo no em callava, deia: ‘Sí, soc jove, però he perdut un fill’”
Jèssica Alguacil
Per això, recomanen simplement posar-se a disposició de les persones afectades pel que puguin necessitar.
“És un drama, és un trauma i és horrorós, no hi ha res que t’alegri, la societat el que hauríem de fer és: ‘Ho sento, soc aquí, què necessites?’, igual que si se’t mor un pare, un germà o una parella”
Helena Box
A Girona, Bressols, una associació sense ànim de lucre, es dedica a acompanyar al dol a les famílies que han viscut i viuen pèrdues dels seus fills i filles en l’etapa gestacional, perinatal i neonatal.
