“Un bon text, uns bons actors (amb un de sol ja n’hi ha prou) i una direcció de nivell. Amb aquests tres elements essencials un espectacle teatral pot esdevenir una experiència única. L’obra de teatre que es va presentar a Lloret de Mar el passat 3 de novembre, “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” tenia aquestes tres premisses i, al darrera, tres noms : Josep Maria Miró, Pere Arquillué i en Xavier Albertí respectivament.
L’obra, que va ser escrita als inicis de l’època Covid, ens interpel·la des d’un petit poble sense nom que pot ser molts pobles. El personatge que inicia tot aquest relat -a vàries veus per un sol actor-, és un jove de disset anys que ha estat brutalment assassinat i abandonat en un camp de farratge. Des de la visió del seu abandó, tot i ser mort, ens conta detalls de la seva vida i del lloc on es troba, a terra, mutilat.Tot seguit, compareixen altres personatges del poble: la mare del noi, el pare, l’Eliseu, un amic del pare, la directora de l’institut, l’alcalde i el vell amo d’una serralleria. En el seu relat no ens parlaran de qui ha estat l’assassí del noi, sinó les raons ocultes i les pors de cadascú, que ens desvetllaran perquè aquest jove, bonic i lliure, ha estat assassinat com a ofrena expiatòria per calmar les ànsies de violència soterrada d’aquesta comunitat.
A traves dels diversos personatges, corporeïtzats subtilment amb canvis de veu o simples gestos, Pere Arquillué anirà fent-nos coneixedors del dolor i la complexa humanitat de tots ells, la foscor i la culpabilitat d’alguns i l’extrema llibertat d’altres, en una tensió soterrada que plana en tota l’obra . El text de Josep Maria Miró és d’una altíssima qualitat poètica i descriptiva, valdria molt la pena tornar-la a llegir. L’obra ens va desgranant les moltíssimes capes de la por, les pors interiors de cada personatge i també les pors exteriors, com per exemple, l’arribada d’immigrants al poble. Mentre els habitants d’aquesta mena de Twin Peaks (recordeu la cèlebre sèrie de principis dels anys 90 ?) s’expliquen a sí mateixos, el relat et porta a una profunda reflexió, no exempta de dolor, sobre aspectes incòmodes com la sexualitat, que a molts pobles són tractats d’una manera castradora, extirpant o menyspreant pulsions que sovint no entren dins els cànons de la correcció social, cultural o moral. Un poble que poden ser molts pobles, també el nostre.
Com l’efecte d’una pedra tirada al mig del llac que genera ones concèntriques, van aflorant les pulsions destructives que amagava aquesta comunitat: pederàstia, abusos sexuals, desitjos amagats i molt dolor. Hi ha moments de l’obra que et senties realment consternat, et toca i et remou per dins.
Però aquest dolor, un cop explicat i compartit a través d’aquesta mena de ritual que és el teatre, pot ser endreçat, entès i finalment, redimit.
Pere Arquillué, l’oficiant d’aquesta comunió teatral, és l’únic actor que dona veu d’una manera polièdrica a tots els personatges de l’obra. Ell sol, dempeus, sense grans moviments escènics. El seu treball va ser immens! I m’estalvio més elogis perquè immens ja vol dir molt i molt gran. Els espectadors que omplíem el teatre així ho vam veure premiant-lo amb llarguíssims aplaudiments. En l’excel.lència de l’espectacle té molt a veure el treball previ de més de tres mesos, que darrerament és força inusual en la professió, amb el gran director i amic Xavier Albertí; sempre precís, sempre profund, sabent ordenar els “tempos” d’aquest text polifònic.
En Xavier comentava en la presentació de l’estrena oficial al Temporada Alta de Girona que es va inspirar en el barroc, i concretament en la pintura de Caravaggio, el pintor de la llum i les ombres, per fer-nos present sobre l’escenari la corporeïtat de l’ànima dels personatges, diria que tant difícil d’aconseguir en l’art teatral. I ho aconsegueixen, realment. La seva direcció és una pura filigrana, contenció i sobrietat. I quan dic sobrietat vol dir que no hi ha ni canvis de vestuari, ni altres actors, ni una gran escenografia . A l’escenari, un sol focus donava la llum suficient per tota l’obra, 4 minuts de música al final i una imatge fixe de fons que va variant subtilment de intensitat al llarg de la funció.
Pere Arquillué em comentava després de l’obra que estava molt sorprès de la quantitat de “bolos”, trenta-quatre, que li havien sortit. Per qui no va poder ver l’obra a Lloret, i potser per qui vulgui repetir, us recomano buscar les funcions que queden per fer a internet. Aquest mes de desembre serà a Badalona i a Banyoles.
I per acabar, felicitar de nou al teatre de Lloret per continuar oferir-nos aquestes obres de teatre d’alt nivell. Teatre necessari.”