La Mercè Vilella Ros va néixer a Olesa de Montserrat el 21 d’abril del 1934, però ja casada amb en Joan Pallàs va venir a viure a Lloret i aquí hi han fet la vida, un municipi que assegura que la va acollir molt bé i que l’estima molt.
La Mercè es queixa que per moure’s necessita un caminador, però té el cap molt clar i una vitalitat envejable als seus 92 anys.
“Tinc 92 anys, estic bé, el cap gràcies a Déu encara em funciona, però les cames no tiren, necessito el taca-taca, perquè puc estar dreta però el pas ja no el sé fer, però jo estic bé”
Mercè Vilella
Tot i que viu a casa la seva filla Montserrat, la Mercè passa les jornades al Centre de Dia El Mar (o “al cole”, que diu ella), on assegura que se sent molt ben cuidada i passa les hores ben distreta.
“Estic molt contenta, totes les noies del centre són molt maques, treballen molt i molt bé, faig la vida allà amb elles, faig dibuixos, m’agrada molt fer puzzles, i estic molt contenta”
Mercè Vilella
La Mercè va venir a viure a Lloret l’any 1967. Segons ens explica, el seu home va venir-hi abans perquè aquí hi havia més feina que a l’Hospitalet, on ella vivia amb els seus dos fills grans. Després van venir tots cap aquí i van tenir dos fills més.
“Jo vivia a l’Hospitalet amb els dos nanos grans i ell treballava aquí, perquè allà s’havia acabat la feina i va dir: ‘Agafo la costa i pararé allà on se’m presenti’; i va parar a Lloret i aquí hem fet la vida”
Mercè Vilella
Amb en Joan es coneixien de tota la vida, perquè havien anat a l’escola junts i anaven amb la mateixa colla a ballar plegats sardanes, la gran afició d’en Joan. Amb ell, assegura que sempre ha estat molt feliç.
“Ens coneixíem de col·legi, però ell per una banda i jo per l’altra, i fins que no vaig fer els 18 o 19 anys no vam fer un pensament de dir si som nòvios o no i tots els anys he anat molt contenta”
Mercè Vilella
A banda de tenir quatre fills, la Mercè és àvia de vuit nets i besàvia de quatre besnets. Reconeix que està molt ben acompanyada i se sent molt estimada, però, no obstant això, troba a faltar molt el seu home, que va morir fa sis anys.
“Jo al seu costat sempre, cap aquí i cap allà… i al faltar-me ell em trobo tan buida! I estic contenta, però és molt dur, sí que m’estimen molt els meus fills, però et falta aquella cosa”
Mercè Vilella
Fa molts anys que la Mercè és usuària del Casal Municipal de la Gent Gran. Ha participat en diferents cursos i, a més, assegura que una de les coses que més li agraden és anar-hi a esmorzar i compartir converses i bons moments amb la seva estimada colla d’esmorzars.
Per tot plegat, el Casal Municipal de la Gent Gran li ret homenatge al dinar de germanor d’aquest any. Un reconeixement que la fa molt feliç, però també la fa estar molt nerviosa.
“Sí que he fet coses pel poble, he ensenyat a moltes noies a fer labors, he venut llanes a mig poble…, però no m’ho esperava, què m’havia de pensar que havia d’anar amb l’alcalde a la taula? Això m’ha posat molt nerviosa, però, vaja, aguantarem”
Mercè Vilella
A Lloret, tothom la coneix com “la Mercè de les llanes”. I és que durant molts anys va estar al capdavant de la seva botiga de llanes, primer al carrer Sant Bartomeu i, més tard, a les galeries del carrer Vall de Venècia, fins que es va jubilar.
En el dinar de la gent gran, també es retrà homenatge a Nicanor Porto García, que va néixer a Valbuxán, a Orense, el juny de 1933. Cuiner de professió, va arribar a Lloret l’any 1966, de la mà de Paco Martínez Soria. Aquí, va treballar com a cap de cuina a l’Hotel Moreneta i, posteriorment, en hotels com el Sant Joan Park, el Guitart i l’Anabel, fins a arribar a l’Hotel Juliette, on es va jubilar després de molts anys entre fogons. En Nicanor té dues filles i és avi de quatre nets.
