Arran de les grans mortaldats per la pesta negra, els senyors coaccionaven els pagesos adscrits a la terra perquè no abandonessin els masos i, si ho feien, havien de pagar unes quantitats que no tenien, donada la seva extrema pobresa. Aquestes quantitats s’anomenaven remences. D’aquí ve el nom que es va donar al col•lectiu que, la segona meitat del segle XV, es va organitzar a través de reunions per reclamar els seus drets.
Un exemple d’organització que queda palès en un document que aquests dies s’exposa a la Casa de la Cultura. Un document del 1448 que recull l’acta d’un total de 912 reunions fetes en 912 parròquies de les diòcesis de Girona, Vic, Barcelona, Elna i Urgell. Un document que l’any passat va passar a formar part del patrimoni de la Humanitat de la Unesco. El llibre del Sindicat de Remença de 1448 està custodiat per l’Arxiu de Girona. L’arxiver Joan Boadas explica que els remences van ser tot un exemple d’organització.
L’exposició té un doble objectiu: explicar qui van ser els remences i com ha estat el procés perquè el document del sindicat passés a formar part del Patrimoni de la Unesco. És el primer document català que en forma part, malgrat l’oposició de l’Estat espanyol.
L’exposició es pot visitar a la Casa de la Cultura fins a finals de gener. Comparteix espai amb la mostra d’Adrià Ciurana de cranis reciclats i amb la que organitza l’Oficina de Català titulada Et prenc la paraula.
